Un diumenge assolellat és el moment perfecte per a anar a passejar al Phoenix Park, que amb una superfície de 707 hectàrees i un perímetre d’onze quilòmetres, és el parc urbà més extens d’Europa. Així doncs, els caps de setmana amb bon temps el parc sembla la Rambla, amb hordes de caminants, ciclistes, automobilistes i visitants estrangers que el recorren en un dels diversos busos turístics que hi fan via. La seva àmplia extensió també permet de practicar-hi tota mena d’activitats esportives, com futbol, rugbi o polo.

La zona més propera a Parkgate Street, que és el punt d’entrada si hom ve del centre de la ciutat, té una estètica molt urbanitzada, amb una gespa ben cuidada, camins delimitats i asfaltats, bancs on seure i observar els passejants, un estany on hi ha fauna variada, tot i que els ànecs són els que més es fan veure, i una guingueta on serveixen te, cafè, refrigeris i sandvitxos.

D’altra banda, a mesura que s’avança per Chesterfield Avenue, l’avinguda rectilínia que travessa el parc de punta a punta, la vegetació i el paisatge esdevenen molt més salvatges i és recomanable de caminar pels camins marcats perquè, altrament, hom pot quedar ben enfangat i és que el sol del Phoenix Park no és gens permeable; així doncs, després d’un episodi de pluja, és força habitual que en alguns llocs l’aigua quedi a la superfície durant uns dies.

De fet, Phoenix és una anglicització del nom original en gaèlic, fhionnuisce, que vol dir aigua clara, però més aviat per la dels petits rierols de la zona que no pas per la que ho enfanga tot.

Entrant per Parkgate Street, el primer monument que destaca és l’obelisc dedicat al Duc de Wellington, que amb els seus seixanta-dos metres és el més alt d’Europa. A cada un dels quatre costats hi ha unes plaques de bronze originari d’alguns canons de la batalla de Waterloo i que expliquen la vida i miracles -o més aviat victòries- del duc.

Un altre element que sobresurt és la Creu Papal, sobretot amb cel blau, que fa que el seu blanc immaculat encara destaqui més. L’estructura té trenta-cinc metres d’alçada i està situada en un promontori que encara li dóna més prominència. La creu rep aquest nom perquè va ser allà on el 29 de setembre del 1979 el Papa Joan Pau II va fer una missa multitudinària amb més d’un milió d’assistents.

L’estiu del 2018 també hi va haver missa papal, en aquesta ocasió oficiada pel Papa Francesc, però amb una assistència molt menor, il·lustrant així la secularització de la societat irlandesa, on la reputació de l’Església catòlica ha anat de baixada i sense frens, igual que la canalla que s’ho passa d’allò més bé llençant-se promontori avall amb l’ajuda d’un patinet.

I en tant que zona verda, al parc no hi viu gairebé ningú, a banda dels cérvols, que ja fa segles que deambulen per la zona i que ja estan molt acostumats a la presència humana atès que ni s’immuten quan algú se’ls apropa per a fer-los una foto o donar-los menjar, tot i que, com informen alguns rètols, està prohibit.

Amb relació als residents humans, n’hi ha dos de molt il·lustres: el president de la República, que viu a l’Áras an Uachtaráin -que en gaèlic vol dir la Casa del President-, que sent la casa més important de l’illa es coneix popularment com l’Áras -la Casa-; l’altre és l’ambaixador dels Estats Units, que té la seva residència a menys d’un quilòmetre de l’Áras.

I si fins ara els que volien anar al parc en transport públic no tenien cap opció, d’ençà del vuit d’octubre hi ha la línia 99 de Dublin Bus, que inicia el trajecte a Parkgate Street -de nou del matí a sis del vespre- i que para als punts més interessants del parc, com el Zoo, l’Áras, la Creu Papal i el Centre de Visitants.

El nou servei permet que gent amb problemes de mobilitat o que no té cotxe pugui gaudir del parc com la resta de ciutadans, tot i que com fins ara només hi havia busos turístics, hi ha gent que es confon... Ai no, perdona, que em pensava que era el bus turístic. D’altra banda, com que les parades ocupen l’espai del carril bici, s’hi han col·locat unes rampes que permeten als ciclistes de travessar-les sense haver de desviar-se o de fer malabarismes.