La revista de lleure Time Out ha considerat que Smithfield és el barri més ben parit -o cool- de Dublin i el segon del món, desbancant així Stoneybatter, que durant els darrers anys havia anat frec a frec amb el seu barri veí de Phibsboro al capdamunt de la classificació; probablement, tant a Stoneybatter com a Phibsboro ja hi havia massa modernets i és per això que alguns membres d’aquesta tribu urbana han envaït Smithfield, que queda al costat.

Si hom hagués de definir Smithfield en una paraula, aquesta seria contrast i és que el procés de rejoveniment del barri iniciat durant el Celtic Tiger, aturat durant la crisi de fa quinze anys, però reiniciat amb el retorn de la bonança econòmica, ha fet que a la zona hi convisquin dues ànimes: el nou Smithfield, amb blocs d’apartaments molt moderns i establiments per a hipsters, amb el vell, que durant segles havia estat un mercat de productes agrícoles i ramaders; de fet, el seu nom en gaèlic -Margadh na Feirme- vol dir el Mercat Agropecuari.

En aquest sentit, als seus carrers s’hi poden veure edificis antics de maó vermell o ocre al costat d’edificis nous on destaca l’acer i el vidre, tot i que en alguns casos, la modernor ha triat la mateixa tonalitat i vist de lluny, no hi ha tant de contrast, si més no, de color.

De tota manera, moltes botigues del barri conserven un aire molt tradicional, fins al punt que n’hi ha algunes que no se sap si encara són obertes, una mica com el mercat, que va tancar fa uns anys a fi de transformar-se en una cosa semblant a la Boqueria barcelonina o a les Halles parisenques, tot i que sembla que la cosa no acaba de materialitzar-se.

Les que sí que ja fa temps que van tancar són el gros de les botigues que antigament hi havia a Benburb Street, al tram del carrer situat a l’oest de Blackhall Place, tot i que negocis com el restaurant Wuff, on hordes de modernets van a fer el brunch, o la botiga de la dissenyadora de moda Jennifer Slattery, que ocupa una antiga carnisseria, podrien ser la llavor perquè el carrer recuperi l’esperit comercial d’antany.

D’altra banda, a no gaires metres d’allà hi ha el Fish Shop, un petit restaurant per a hipsters especialitzat, com el seu nom indica, en peix; ara hi han posat el nom, però abans només hi havia el signe < -molt semblant a una C- i una X, amb què es pretenia dibuixar un peix, però molta gent pensava que es deia CX. I qui vulgui un cafè, pot anar al Proper Order, que també es veu un local molt de modernets, com ho il·lustra el fet que la gent fa cua per a entrar-hi.

I tractant-se de Dublin no hi podien faltar els pubs, entre els quals destaca el Cobblestone, tota una institució, amb sessions de música tradicional cada dia, que no fa gaire va estar a punt de ser víctima de l’enèsim projecte d’hotel, que no va acabar de prosperar gràcies a la pressió social; o el Frank Ryan’s, un pub decorat amb tota mena de parafernàlia musical i que sempre està pintat de colors molt cridaners.

El centre neuràlgic del barri és, sens dubte, Smithfield Square, pavimentada amb milers de llambordes repartides entre els seus 335 metres de llarg i 43 d’ample. D’aquesta immensa plaça destaca l’antiga destil·leria Jameson, que ja no hi produeix la seva aigua de vida -que és el que vol dir whiskey en gaèlic, uisce beatha-, però on ha muntat un museu a l’estil de la fàbrica Guinness, això sí, amb molts menys visitants, però, segons els turistes, les vistes des del capdamunt de la seva torre són millors que les del Gravity Bar de la Guinness.

I com que el museu no ocupa tot el que abans havia estat la destil·leria, també hi ha apartaments amb, probablement, un fort contrast entre la pedra grisa de la façana i la decoració interior, cosa que no passa amb els altres blocs d’apartaments de la plaça, que són d’estil molt modern, tant per dins com per fora, on els arquitectes van oblidar-se de la pedra grisa o del maó vermell.

I els darrers anys encara s’hi han generat més contrastos, amb moderns edificis d’oficines a la banda sud d’Smithfield Square, al costat de la parada del Luas, que són als Antípodes dels que hi ha a la banda nord, que ja fa anys que cauen a trossos -només s’aguanten gràcies a bigues de ferro- i que són a l’espera que algú hi posi remei abans que no sigui massa tard.