El dilluns vint-i-sis d’agost va entrar en servei l’estació de tren de Kishoge i a Liffey TV ens vam dir anem a veure-la! Ens plantem a Heuston Station, aviam si és aquest tren... Sí, Kishoge -o An Chiseog, en gaèlic. Quinze minutets, pim-pam i ja som a Kishoge, una estació de la línia de Kildare, la número 146 de la xarxa ferroviària, situada entre Clondalkin Fonthill i Adamstown. Fou enllestida el 2009 i va costar sis milions d’euros, però, malauradament, va ser víctima de l’esclat de la bombolla immobiliària.

En aquest sentit, la crisi va fer que els nombrosos projectes residencials que havien de florir al seu voltant fossin desats en un calaix o llençats directament a la paperera, fet que va suposar que Kishoge esdevingués una estació fantasma: hi era -amb rètols i mobiliari-, però no hi parava cap tren.

Amb tot, ara hi ha projectats milers d’habitatges, més concretament a la zona coneguda com a Clonburris, i sembla que va de debò, per la qual cosa, la companyia ferroviària Iarnród Éireann ha decidit d’obrir-la, tot i que encara continua al mig del no-res.

D’altra banda, ja feia temps que la volien obrir, però la pandèmia, primer, i el 2023, l’estat d’abandonament després de catorze anys, van endarrerir el dia d’obertura puix que era evident que s’hi havien de fer alguns treballs, tant a l’estructura com als equipaments, tot molt deteriorat pels elements, pel vandalisme i pel pas del temps, que havia deixat bona part de la tecnologia instal·lada l’any 2009 obsoleta.

Òbviament, ara que tot és nou de trinca, Kishoge fa molta patxoca: escales amb els esglaons ben marcats amb unes franges grogues, uns bancs ben lluents, la pintura groga de la línia de seguretat i l’advertència de no ultrapassar-la -tant en anglès com en gaèlic-, els panells informant sobre quan arriba el tren següent, les marquesines -ideals per a protegir-se dels elements els dies de mal temps-, unes rampes adaptades a persones de mobilitat reduïda i amb uns llums de disseny, les màquines expenedores de bitllets, les portes automàtiques i els ascensors, que en algun cas encara no han instal·lat, fet que, sumat a la maquinària aparcada en un lateral, fa la sensació que l’estació encara no està acabada.

Com que a la zona no hi ha gaires veïns, Kishoge es veu un lloc força solitari i sense gaires passatgers; de fet, hi ha algun tren del qual no baixa ningú. I el vestíbul és... un desert; què passa? No hi ha ningú, aquí? A l’estació s’accedeix mitjançant una passarel·la que la connecta amb Grange Castle Road, on hi ha una parada d’autobús de la línia W4. Hi ha un aparcament per a cotxes, malgrat que ara hi ha tota mena de material ferroviari, i també n’hi ha per a bicicletes... Bé, una trista bicicleta.

Pel que fa a les vies, n’hi ha quatre, dos per sentit; a les dues interiors -o més centrals- és per on passen els trens que paren a l’estació, mentre que per les exteriors circulen els trens que passen de llarg, habitualment a gran velocitat i en alguna ocasió coincidint amb un tren que para a Kishoge.

Vinga, Kishoge, fins a una altra!