A Dublin hi ha dues ciutats, la dels vius i la dels morts, i en aquest segon cas se situa al cementiri de Glasnevin, inaugurat el 21 de febrer del 1832 i on hi ha enterrada la crème de la crème de la societat irlandesa amb noms tan il·lustres com Daniel O’Connell, Charles Stewart Parnell, Eamon de Valera o Michael Collins, fet pel qual és conegut com el Cementiri Nacional d’Irlanda.

Amb tot, es calcula que també hi ha unes vuit-centes mil persones enterrades de manera anònima, sobretot de l’època d’alta mortalitat que va ser la Gran Fam -a mitjan segle dinou- i dels posteriors brots de còlera, que sumat a les defuncions ocorregudes d’ençà de llavors, ha obligat a ampliar la superfície fins a les cinquanta hectàrees d’ara.

D’altra banda, el de Glasnevin no és un cementiri qualsevol i això fa que fins i tot hi hagi un museu i visites guiades, amb explicacions amb tota mena de detalls sobre algunes de les tombes més especials, sobretot les relacionades amb la convulsa història d’Irlanda ara fa cent anys, en què van encadenar-se la Guerra d’Independència contra els britànics i la Guerra Civil.

Una altra cosa que destaca del cementiri és que és molt irlandès, tant per les icòniques creus celtes, de les quals n’hi ha milers i de totes les mides, com pels cognoms dels difunts, que són tot un compendi onomàstic de les famílies de l’illa.

De tota manera, els cent noranta-un anys d’història del cementiri també han estat testimoni de l’evolució dels gustos i de les modes; en aquest sentit, si durant moltes dècades el més habitual eren les creus celtes -que era una manera de mostrar el nacionalisme irlandès- o les estàtues, darrerament el que més s’estila són les làpides, algunes de les quals mostrant la passió que tenia el difunt, sobretot per l’esport.

Per contra, al costat fosc hi ha els oblidats, amb làpides que ja fa temps que demanen a crits una mica d’atenció i que, probablement, només reben la visita de la fauna del lloc, sobretot dels esquirols que campen alegrement entre tomba i tomba.

I a tocar d’una de les portes del cementiri hi ha el pub John Kavanagh, popularment conegut com The Gravediggers -Els Enterramorts-, que segons expliquen les cròniques, era on anaven els familiars del difunt a ofegar la pena abans de l’enterrament, tot i que n’hi havia alguns que, amb tanta pinta, s’oblidaven del mort i l’esplanada de davant acabava plena de taüts, fins al punt que l’autoritat municipal havia d’anar allà i posar una mica d’ordre.