Una de les coses que més han canviat a Dublin d’ençà de la irrupció del Tigre Celta és la zona de les Docklands, els molls situats al tram final del Liffey, que van passar de ser la zona més grisa i bruta de la capital irlandesa a ser la més cool de la ciutat.

La guspira de tot plegat va ser la creació, a final dels vuitanta, de l’IFSC -International Financial Services Centre-, una àrea, inicialment de cent deu mil metres quadrats, designada com a Zona Econòmica Especial, amb un impost de Societats del 10% per a empreses de serveis financers, que va atraure bona part de les entitats més importants del sector, a les quals s’hi han anat afegint multinacionals de les noves tecnologies -el gros de les quals concentrades a la banda sud, en una zona popularment coneguda com a Silicon Docks-, consultores i bufets d’advocats amb centenars de treballadors.

Les Docklands, tant a la riba sud com a la nord, van anar creixent cap a l’est, és a dir, des de la zona més propera al centre de Dublin cap a la mar, amb la construcció d’edificis nous i moderns, amb molt de vidre i d’acer, que van reemplaçar l’arquitectura industrial i comercial d’antany, basada en el formigó i el maó vermell, respectivament.

Tanmateix, s’ha conservat una part del llegat històric de l’activitat portuària, com vies de tren que discorren en paral·lel als molls, per on es transportava la mercaderia acabada de descarregar. En el cas dels edificis, hi ha casos que creen impactes visuals espectaculars entre el vell i antic i el nou i modern, amb un ampli ventall de combinacions.

Per exemple, el CHQ Building, un antic dipòsit de mercaderies reconvertit en centre comercial que sembla que, després d’una primera temptativa no gaire reeixida, ara comença a aixecar el vol.

Edificis que han conservat les parets exteriors de maó vermell i als que els han encaixonat, al mil·límetre, una estructura metàl·lica a l’interior.

Projectes com el de Google a Grand Canal Dock, que conserva les sitges de l’antiga farinera Bolands, generant un contrast molt curiós amb els edificis de darrera generació que construeix al costat.

També hi ha nyaps difícils d’explicar...

Façanes solitàries que han volgut mantenir una certa distància amb la modernor.

Edificis que conserven el nom de les companyies que els ocupaven en altres èpoques i que revelen la seva activitat.

Una església on, abans, l’única persona que bevia alcohol era el capellà durant la consagració del vi de la missa i que ara s’omple d’hordes de treballadors de l’IFSC mirant de sadollar la seva set després d’una dura jornada laboral.

Antics magatzems reconvertits en sales polivalents per a tota mena d’espectacles, artístics i esportius, com el Three Arena, abans conegut com The Point Depot i és que era un dipòsit de mercaderies situat en una punta de la ciutat, a tocar del port.

N’hi ha a qui els arriba una oportunitat de salvar la cara -o façana- i d’altres que romanen a l’espera de millors temps, que segur que arribaran perquè cada vegada resta menys d’espai disponible.

En aquest sentit, la darrera zona edificable és el solar situat entre North Wall Quay, Castleforbes Road, Mayor Street Upper i North Wall Avenue, on hi ha previst de construir diversos edificis, amb oficines, comerços i habitatges, tot i que els canvis de disseny respecte al projecte original amb relació a l’altura -fins ara, tots rebutjats pel Comú de Dublin- han retardat l’inici dels treballs.

També s’hi ha construït ponts, com el Samuel Beckett o la passarel·la Seán O’Casey, ambdós giratoris, o el Centre de Convencions, d’un disseny molt futurista.

I a la riba sud, ben visible gràcies al seu color carabassa cridaner, hi ha un giny que servia per a construir els molls i que es coneix com a diving bell -la campana submergible-, a l’interior del qual hi ha una petita exposició amb fotografies i textos explicant la seva història.

I a banda de companyies, centres comercials, bars i restaurants, a les Docklands també s’hi ha construït habitatge, això sí, amb un estil arquitectònic que no té res a veure amb l’estil georgià predominant al centre de Dublin i que és molt més proper als edificis residencials moderns del continent, amb gratacels, o gairebé, com el de Capital Dock, de vint-i-dues plantes, divuit més que un edifici georgià tradicional.

En alguns llocs, com a Mayor Street Upper, els edificis de nova construcció contrasten amb les casetes baixes de tota la vida, on fins no fa gaire, els residents vivien molt tranquils fins a l’arribada dels nous veïns, que no només els han robat el sol -ja de per si difícil de veure- sinó també la calma, només trencada pel pas del Luas.

Parlant del tramvia, l’extensió de la línia vermella, de Connolly Station fins a The Point, projectada amb la previsió d’un fort desenvolupament urbanístic a la zona, va entrar en servei la tardor del 2009, en plena crisi econòmica provocada per l’esclat de la bombolla immobiliària, que va contagiar els bancs i que va fer callar el Tigre Celta, aturant molts projectes i fent que els combois anessin força buits.

A més, durant uns anys, des de la parada d’Spencer Dock es va poder veure l’esquelet d’allò que hauria d’haver estat la seu de l’Anglo Irish Bank, la primera entitat financera a caure i per a qui algú, amb molta ironia irlandesa, demanava donatius. Posteriorment, l’edifici va esdevenir la seu del Banc Central d’Irlanda, ja en un període de recuperació econòmica conegut com el Fènix Celta, i que va fer tornar les grues a les Docklands.   

Un dels temes pendents és què fer a George’s Dock, on no acaba de concretar-se res malgrat que hi volen fer un centre d’esbarjo amb activitats aquàtiques, ràfting inclòs. Amb tot, fins ara només s’hi han fet activitats temporals, com l’Oktoberfest.