Grand Canal, llegat del comerç fluvial d'antany

D’ençà de principi del segle XIX, per la banda sud de Dublin discorre el Grand Canal, un curs d’aigua d’una longitud de cent trenta-un quilòmetres que uneix els dos rius que podrien considerar-se com els més importants d’Irlanda: el Shannon, per ser el més cabalós de l’illa, i el Liffey, per ser tota una icona de la capital. Òbviament, com que el terreny no és pla, els desnivells que troba al llarg del recorregut són salvats per quaranta-tres rescloses, que funcionen amb el mateix procediment d’emplenament i buidatge que el Canal de Panamà.

La construcció del Grand Canal -iniciada el 1756 i feta per trams- fou una autèntica obra d’enginyeria que va haver de resoldre diversos problemes, tant d’orogràfics -amb la torbera d’Allen essent el principal escull- com de tècnics, però finalment, l’abril del 1804, després de quaranta-set anys de treballs i una inversió de 877.000 lliures esterlines -vuitanta-cinc milions d’euros en valor actual-, la via fluvial va entrar en servei, obtenint beneficis al cap d’uns anys.

De tota manera, amb l’auge del ferrocarril, primer, i del transport per carretera, després, el canal va entrar en declivi i el 1960, una barcassa de transport de mercaderies hi va navegar per darrera vegada, posant punt final a més de cent cinquanta anys d’activitat comercial.

Fou aleshores quan van començar a sorgir idees per a donar-li un nou ús, com la del Comú de Dublin -llavors anomenat Dublin Corporation-, que pretenia d’assecar-lo i de fer-hi una autopista urbana amb tres carrils per sentit, molt a l’estil d’aquella època en què la necessitat d’espai per als cotxes ho destrossava tot.

Afortunadament, els plans municipals no van tirar endavant i el Grand Canal ha romàs per a gaudi dels dublinesos, sobretot el tram final -el més urbà-, cosa que el fa un lloc idoni per a dur-hi a terme tota mena d’activitats de lleure com relaxar-se, passejar pel camí que discorre paral·lel a l’aigua, observar l’ampli ventall d’aus que hi tenen el seu hàbitat o fer footing sota l’atenta mirada dels ànecs.

D’altra banda, l’arquitectura de les ribes és força diversa: hi predominen les cases d’estil georgià, amb el seu característic maó i portes acabades en forma arrodonida, també hi ha edificis més moderns, establiments comercials amb vistes o autèntics nyaps que no encaixen gens en el paisatge idíl·lic de la zona. I el gros dels ponts que travessen el Grand Canal en aquest tram final també han conservat un toc molt d’antany -són de pedra- i aguanten el pas del temps, tot i l’alt volum de trànsit.

Pel que fa a la navegació, entre les rescloses i l’estretor del canal en alguns trams, avui és força difícil de veure-hi barcasses, llevat d’algun vaixell d’esbarjo, com és el cas del Riasc -paraula gaèlica que vol dir marjal, és a dir, terreny d’aiguamolls vora la mar-, rebatejat com la Peniche per a donar-li un toc més afrancesat que recorda les embarcacions del Canal del Migdia, a Occitània, i que es pot llogar per a festes.

El punt més estret del canal, una barrera gairebé infranquejable, és just abans de Grand Canal Dock, on durant el Celtic Tiger -amb els seus excessos immobiliaris- es va construir sense aturador i al límit. De fet, és a Grand Canal Dock, un cop passat aquest coll d’ampolla, on hi ha més embarcacions; fins i tot hi ha gent que hi viu, alguns dels quals assegurant que és més econòmic que no pas pagar un lloguer o una hipoteca; la zona disposa dels equipaments i dels serveis necessaris per a poder-hi viure tot l’any, a banda que les dàrsenes són d’accés restringit, a diferència de les ribes del canal, on pot accedir tothom, facilitant robatoris o actes vandàlics.

Finalment, passat el pont que hi ha a tocar de l’antiga farinera Boland, un conjunt arquitectònic remodelat per Google durant els darrers anys, el Grand Canal arriba a l’Alexandra Basin, un moll força ampli que permet de fondejar vaixells més alts -que no passen pel pont anterior. El darrer escull és la resclosa que separa el Grand Canal de l’aiguabarreig entre els rius Liffey i Dodder i que il·lustra, fins i tot durant la marea alta, la diferència de nivell que hi ha entre els rius, o la mar perquè allò ja és la desembocadura, i el canal.