Cada ciutat mínimament turística té la seva estàtua més popular on s’ha de fer alguna cosa, com posar-se en una posició concreta, llençar una moneda, deixar-hi un objecte o tocar-la d’alguna manera o altra; en el cas de Dublin, no hi ha ni debat ni discussió: la representant en aquest camp és, sens dubte, Molly Malone, una dona que, segons explica la llegenda i la popular cançó, feia de peixatera empenyent un carro i cridant alegrement que tenia escopinyes i musclos.

De tota manera, això era durant el dia, perquè a partir del vespre, el guió feia un tomb una mica radical i apareixia el costat més fosc del personatge; en aquest sentit, a fi de complementar els seus minsos ingressos de peixatera, la senyora Malone es dedicava a la prostitució i va ser amb aquesta altra feina que va fer una de les gestes per la qual més se la recorda: encomanar la sífilis a un bon grapat de mariners anglesos, que en aquella època eren l’enemic a batre.

D’altra banda, com acostuma a passar a Dublin, on qualsevol personatge que sobresurti una mica se li posa un sobrenom, normalment destacant el costat més fosc o menys atractiu, a Molly Malone també se la coneix com the tart with the cart, és a dir, la meuca del carro, que és com el Comú va immortalitzar-la el 1988, coincidint amb el mil·lenari de la capital irlandesa, inicialment a la part baixa de Grafton Street, a prop de College Green, i posteriorment, arran de les obres de construcció del tramvia, a Suffolk Street, a uns 120 metres de la seva localització inicial, d’on no s’ha mogut tot i algunes promeses de retornar-la a Grafton.

Tornant als turistes, l’escot generós de la Molly, realçat pel fet que aquella part del seu cos és de color daurat, a diferència de la resta de l’estàtua, que és més fosca, ha originat una pràctica que consisteix a fer-se una foto magrejant-li els pits i és que segons diuen, posar la mà a la davantera de la Molly duu bona sort, una explicació molt en línia amb la mística i la superstició tan habitual en la cultura celta, que en aquest cas concret afegeix que després de la seva mort -per febre-, el seu esperit empenyia el carro.

Tanmateix, cada vegada són més els dublinesos que demanen que s’acabi aquesta pràctica, per denigrant, i fa uns mesos l’estàtua va patir diversos atacs vandàlics que tenien l’objectiu d’evitar que els turistes li posessin la mà a sobre, pintant la pitrera de negre, fet pel qual, ningú no gosava magrejar-la, o escrivint la frase 7 anys de malastrugança. Amb tot, els operaris municipals van afanyar-se a netejar-ho i al cap d’unes hores els turistes van poder continuar magrejant-li els pits. 

I la darrera a afegir-se a la crida de deixar Molly Malone en pau ha estat Tilly Cripwell, una busker o música de carrer, que sol actuar a prop i que ha endegat la campanya Leave Molly mAlone, un joc de paraules amb el cognom de la llegendària peixatera i Alone -sola o en pau-, és a dir, que vindria a voler dir Deixeu la Molly en Pau.

Curiosament, l’any 2015, aquesta mateixa pitrera ja va ser al centre de la polèmica per no passar el filtre de Facebook quan un usuari va penjar una foto de la portada de la novel·la Diary of the Wolf, de Frank E. Whelan, en què apareixien els pits de la dublinesa; de tota manera, després d’un estira-i-arronsa entre l’usuari i Facebook, la xarxa social va esmenar l'error i va demanar disculpes.