A una latitud de 53° Nord no es pot tenir la vegetació de tot el món, però al Jardí de Botànic de Dublin, fundat el 1795, hi ha una àmplia representació de plantes, flors i arbres, tant a l’aire lliure, per als que aguanten bé la variable climatologia irlandesa, com els que viuen còmodament instal·lats a l’interior dels diversos hivernacles que s’alcen a la zona centre més cèntrica del parc, amb una estètica molt vintage que ens transporta a més d’un segle enrere.

La part més propera a l’entrada -situada a Botanic Road- és la més urbanitzada, amb una gespa impecable -només faltaria, tractant-se d’un lloc gestionat per botànics!- i tota mena de serveis com bar, restaurant, lavabos i centre de visitants, que fan que l’experiència sigui d’allò més confortable.

A mesura que hom va endinsant-se pel parc, l’ambient ja es torna una mica més salvatge, amb camins que recorren boscos formats per una àmplia gamma d’arbres, alguns força habituals a Irlanda, com els roures o els teixos, però altres de ben exòtics, com cedres del Líban o un vell conegut de la conca mediterrània: el pi. També hi ha sequoies, això sí, més petites de les que hom pot trobar a Yellowstone i sense que, per ara, l’ós Iogui hagi fet acte de presència.

A l’interior dels hivernacles, que tenen una alçada diferent depenent de les plantes o petits arbres que allotgin, hi ha de tot: alguns tenen exemplars que no destaquen especialment per la seva bellesa, però és que un dels principis fundacionals del Jardí Botànic és de preservar la varietat i riquesa de la flora mundial; també hi ha plantes que són molt familiars per als visitants perquè es poden trobar en qualsevol floristeria.

De tota manera, n’hi ha de més exòtiques, que solen ser originàries de llocs amb una temperatura més alta que a Irlanda, fins al punt que passejant pel passadís d’alguns dels hivernacles hom té la sensació que és al bell mig de la selva; de fet, fins i tot hi ha una cabana que li dóna un toc molt amazònic.

Les plantes de zones àrides, com els cactus, també tenen el seu espai, alguns a l’interior amb l’escalforeta del seu lloc d’origen, però d’altres que s’atreveixen amb el clima irlandès fent vida a l’exterior, fet que en els dies de calor genera una certa enveja als de dins, que a vegades sembla que vulguin treure el cap fora de l’hivernacle.

A l’altra banda del riu Tolka, que discorre pel límit nord del recinte, hi ha un jardí de roses, la bellesa del qual, òbviament, varia segons l’època de l’any, assolint la màxima esplendor durant la primavera i l’estiu i aguantant, com tan bonament pugui, durant la resta de l’any.

I tot i que el jardí està dedicat a la flora, la fauna se l’ha fet seu i als estanys s’hi poden veure aus, sobretot ànecs, que neden tranquil·lament cap aquí i cap allà. Tanmateix, els animals que més atrauen l’atenció dels visitants són els esquirols, que deambulen amunt i avall, sense gaire por per la presència humana, però amb certa precaució per si de cas.